De l´oralitat a
l’escriptura digital: Influència en el nostre marc ontològic
Fent un recorregut pel
procés de configuració de l’expressió escrita i la seva influència en el nostre
pensament, podrem entendre com aquest model de comunicació i la seva
instauració, ha estat un dels elements clau que han determinat els canvis
socials i per tant ontològics de la societat occidental.
Així, podem dir que la
concepció del món, d’allò que entenem per realitat, ha estat condicionat per la
implantació de l’expressió escrita com a forma de transmissió de coneixement.
Si amb el llenguatge oral l’home va poder configurar el pensament, el
coneixement, amb l’escriptura “el pensament es va fer més abstracte, més
analític i es va basar menys en fórmules. La memòria natural va perdre el seu
predomini i va ser substituïda per la memòria artificial representada pels
documents.”[1]
D’aquesta manera, la
independència del text i la seva diferent relació amb el subjecte, determinen
una forma d’apropar-se al coneixement diferent al definit per l’expressió oral.
Aquesta diferència influirà en la forma en què configurem els processos mentals
que analitzen el nostre entorn. Podríem dir que l’escriptura dóna una
determinada forma al nostre pensament, de les associacions desordenades passem
a l’ordenament de les idees, a la seva objectivació. Tot i això, es fa evident
que l’escriptura és una eina comunicativa que no pot suplir en tots els
contexts a la comunicació oral. És difícil transmetre el caràcter obert a la
interpretació de la verbalització, és a dir, tot allò a veure amb les
propietats de l’oralitat no poden ser captades per l’escriptura. Per tant,
parlem de contexts i funcions diferents, ja que el text escrit no pot expressar
totes les potencialitats del cervell.[2]
Podem dir doncs, que
l’escriptura i més concretament el llibre i la impremta, són el símbol de la
modernitat i de l’humanisme, de la transmissió cultural i de la conformació “d’una
societat urbana altament cultivada, un comerç de llibres molt ben organitzat, i
el valor propagandístic del llibre a mans de mecenes i col·leccionistes: el
llibre com a símbol de poder.”
No podem oblidar que la
cultura escrita, més concretament la definida per la impremta, va regular i
fixar les llengües, contribuint a la uniformització nacional i a la
centralització governamental,[3] ajudant
també al control social i reclamant la seva funció primària com a element
d’integració polític. Això vol dir que, només pensant en el suport en què es
mou l’escriptura es pot determinar i caracteritzar una societat i per tant,
també a l’individu que en forma part. Perquè estem parlant d’escriptura, de la
seva funció, però alhora parlem de com aquesta pot ser expressió del pensament
o a la inversa, com aquesta pot condicionar el pensament.
És per això que ens trobem
davant de les dues vessants que poden categoritzar l’expressió escrita: la seva
funció com a eina de coneixement i la seva funció com a eina de control social.
 |
| http://iwcenglish1.typepad.com/Wiki_Files/Images/scrollsmall.JPG |
Si hem configurat l’expressió
escrita fruit de l’adveniment de la impremta com un element que caracteritza la
societat moderna, de quina forma l’hipertext pot ser reflex dels canvis socials
i ontològics de la nostra contemporaneïtat?
Podem dir que la
postmodernitat posa en crisi la racionalitat il·lustrada, que determina les
limitacions de l’abast del coneixement humà, i que prioritza l’element de complexitat en la configuració de la
realitat, tant social com individual. Així, la teoria del caos, allò que
defineix la complexitat de l’ordre natural, pot també exemplificar l’ordre en
que el pensament està estructurat, i a la vegada quedar també paradigmatitzat
en la revolució tecnològica que crea la hipertextualitat i que forma part dels
canvis socioculturals en que estem immersos.
La redefinició de la
comunicació simbòlica entre els humans, producte de la globalització, és conseqüència de què la informació i la
comunicació es formulen en els mitjans electrònics, de què les seves funcions
s’organitzen en xarxes que enllacen fluxos d’informació que idealitzen la
nostra relació amb la realitat. Aquesta idealització implica una relació
diferent de l’individu envers la societat, el que determina un canvi en els
codis que defineixen l’organització social. La individualitat en aquest context
és com una part del conjunt, on el “jo” “és una construcció social –un
seguit de categories, noms, descripcions, màscares, esdeveniments i
experiències-, una complexa successió d’abstraccions que canvien contínuament.”[4]
Si partim del pensament
com una successió no lineal d’informació, podem dir que l’hipertext permet
representar millor la seva forma, ja que la proliferació d’enllaços permet una
aproximació a la lectura de caràcter tabular, referint-nos i aproximant-nos a
l’associació d’idees. Cada enllaç hipertextual traça camins diferents per a
cada lector, adaptant el procés al marc i interessos individuals. Aquesta
interacció té també com a conseqüència una reversió d’allò que havíem anomenat
com el procés individual de lectura, ja que les nocions de públic i privat
tornen a estar subjectes a noves conceptualitzacions degut a l’exposició del
privat al públic.
 |
| http://blogs.ubc.ca/textology/files/2011/10/hypertext-wordle.png |
Les noves formes de
comunicació estan donant també com a resultat una evolució en les estratègies
textuals i escripturals, que s’adapten al mitjà electrònic i als canals de
transmissió d’informació, generant nous recurs expressius, en els que oralitat
i escriptura volen exemplificar l’espontaneïtat de l’acte comunicatiu. Per
tant, les noves formes de comunicació més les estructures hipertextuals determinen que “el lector electrònic
requereix uns coneixements i unes habilitats específiques diferents de les que
hem fet servir fins ara.”[5]
Tot això palesa que si ens
trobem en els inicis d’una revolució tecnològica, els canvis socials
determinats han de provocar un canvi en les relacions de poder, i per tant, un
canvi en la relació del “jo” amb l’entorn. El canvi en les estructures de
producció necessita una adaptació social, una adaptació de l’individu al nou
marc tecnològic que ha de tenir com a conseqüència, una diferent relació amb la
realitat. Per tant, cada context està constret en un determinat marc ontològic,
en un procés gradual en que la societat i l’individu formen part d’una
estructura en la que la suma dels petits canvis genera la totalitat. Podria ser
un exemple paradigmàtic de l’efecte papallona, on en un context no lineal, els
petits canvis poden generar canvis estructurals.
Així, si seguíssim la
màxima que el pensament depèn del llenguatge, és a dir, que la visió del món
està configurada en base a la nostra llengua, a la llengua que parlem, podríem
dir que les noves formes d’expressió, paradigmatitzades en l’hipertext, poden
donar forma a la nostra visió de la realitat, a la nostra concepció del món. Si
a més considerem que la llengua és un producte social, les relacions entre
llenguatge, pensament i societat queden estretament connectades. Estem
construint un llenguatge que ens ajuda a sobreviure en una societat on la
tecnologia té cada dia un paper més important.
D’aquesta manera, els
neologismes, el multilingüisme, i els nous suports de lectura conformen, més enllà
dels continguts, els fonaments del nou marc ontològic derivat o producte de la
contemporaneïtat. Es pot expressar doncs que el “jo” esta adaptant-se a la nova
configuració social, al món en xarxa, i alhora també podem dir que les noves
formes d’escriptura i de lectura s’adapten al “jo”. Pensament i comunicació
social semblen complementar-se i permeten albirar una part del que serà el
producte d’aquest canvi.
Jordi,la teva exposició em sembla molt interessant, i molt intensa! Jo discutiria la màxima que “el pensament depèn del llenguatge”, i més aviat diria, amb Sapir, que la llengua reflecteix la visió del món que té cada societat.
ResponEliminaEl llenguatge a Internet està adquirint característiques pròpies i està interaccionant amb els altres medis, com l’oralitat i l’escriptura, i ha esdevingut un element més en l’adquisició de la parla. Entenc, doncs, que el llenguatge, que mediatitza la constitució de les nostres consciències, és una via per a què esdevinguem encara més hipertextuals.