Cartesianisme versus
complexitat
La relació que
establim amb la realitat i el seu coneixement, si és o no abastable, pot ser
una de les primeres definicions que marquen les diferències entre els contexts
que defineixen aquests dos marcs paradigmàtics. Entenem el concepte de
paradigma des de la perspectiva de Thomas Kuhn, que des de la filosofia de la
ciència determina que no és només la justificació empírica i l’objectivitat el
que caracteritza la cerca de la veritat, sinó el conjunt de models, teories,
així com el marc ontològic d’un context determinat. L’exemple del model
cosmològic heliocèntric versus el geocèntric, i les seves respectives
conseqüències analítiques, són l’exemple característic del que suposa un canvi
de paradigma en el camp científic.
D’aquesta manera,
podem també establir una analogia entre pensament cartesià, marc ontològic,
conformació del capitalisme i la forma de transmissió del saber exemplificat en
l’escriptura i el pensament lineal. Descartes intentar arribar al coneixement a
través de fer esdevenir vertader tot raonament que descansi en evidències,
sistematitzant un conjunt d’axiomes que determinin, com ho fan les
matemàtiques, que podem establir com a objectivament veritable. Separant,
doncs, el subjecte pensant de la realitat externa estableix una anàlisi
reduccionista, no global, que pot ser considerada com el paradigma de la simplificació.[1]
 |
| http://tv.unam.mx/ciencias-de-la-complejidad/ |
El marc ontològic
actual no està marcat com el modern per l’esperit renaixentista i posteriorment
l’il·lustrat que consideraven les possibilitats del discurs racional per
arribar al coneixement. L’abast de les problemàtiques a afrontar, la necessària
interdisciplinarietat, no determinen una desconfiança en la ciència com a forma
d’obtenir coneixement, però sí que posa en dubte la seva capacitat per obtenir
respostes senzilles i absolutes. El saber obre la porta a tot allò que
desconeixem i “s’està produint així la paradoxa que la societat del
coneixement ha acabat amb l’autoritat del coneixement.”[2]
Aquesta nova forma
d’afrontar la nostra relació amb la realitat està conceptualitzada en el que es
coneix com a paradigma de la complexitat, que vol resumir la incertesa que
deriva de la no possibilitat del coneixement perfecte, sinó d’aconseguir una
aproximació a la veritat a través de la incorporació de diversos punts de vista
que determinin una visió no unidimensional de la realitat. Podríem parlar d’una
aproximació que fuig tant del reduccionisme com de l’holisme.
Podem crear una
analogia entre aquests dos paradigmes, aquest dos marcs ontològics, i les
formes en que podem accedir al coneixement. Així, podem parlar del paradigma de
la simplificació i l’escriptura i del paradigma de la complexitat i la
hipertextualitat.
Hipertextualitat
versus escriptura tradicional
Podem contraposar
doncs aquest dos models de distribució i emmagatzematge d’informació i
relacionar-los amb els nous contexts tecnològics i socials. Això no en
determina la seva exclusivitat, sinó tot el contrari, la complementarietat. No
és una lluita d’un contra l’altre sinó una adaptació de la complexitat a les
noves tecnologies.
La comunicació
escrita, l’escriptura i la lectura, està caracteritzada per un mode lineal i
jeràrquic de caràcter unidimensional en relació amb el seu lector. Aquesta
unidimensionalitat condiciona la forma en que transmetrem el nostre pensament,
pel que l’adveniment de noves tecnologies que permetessin emmagatzemar
informació han donat lloc a l’establiment de cerca i transmissió d’idees que
s’inspiren en el que s’entén com el model associatiu del funcionament del
nostre cervell.
 |
| https://itsasmallweb.wordpress.com/2011/02/14/the-thread-of-hypertextuality/ |
Així, un document
hipertextual s’inscriu en una estructura multidimensional que permet la
retroactivitat, és a dir, la difuminació de la relació unidimensional entre
l’autor i el lector, i a la vegada permet navegar de forma associativa per dins
d’ell. Això vol dir que totes les lectures cercaran el seu propi significat
depenent d’allò que s’està cercant o intentant conèixer. Podrem adaptar la
lectura a cada grau de coneixement, en base a una relació d’idees que obeirà
més a la manera en que conformem el pensament que a la rigidesa de la
unidimensionalitat del llibre.
Tot i amb això, no
es tracta com dèiem d’una batalla entre dos mitjans, ni d’una batalla entre posicions
de tecnofilia o tecnofòbia,[3] sinó
determinar en cada moment el millor mitjà de transmissió cultural. L’hipertext
doncs, estableix una nova relació entre subjecte i objecte, en què les
relacions de creació estaran compartides tant per l’emissor com pel receptor,
convertint aquest nou mitjà en l’instrument pel qual la complexitat es pot
abastar: “Des d’aquesta perspectiva, l’hipertext no seria més que una de les
temptatives de tecnologitzar el relativisme en les construccions del saber
(..).”
El model hipertextual d'organitzar el conjunt complex de coneixements no jerarquitzats és el sistema, en què els elements són interrelacionats, i una acció sobre una de les parts repercuteix en la resta.
ResponEliminaLa definició dels elements del sistema depèn de l’observador i de la seva posició i, tal i com dius, això fa saltar la barrera entre l'autor i el lector.
Cada cop més es tendeix a la hipertextualitat, imposant-se els contexts tecnològics al paper. El model lineal marcat per la unidireccionalitat està en retrocés, ara impera la hipertextualitat i l'estructura multidimensional.
ResponEliminaEn l'actualitat, el llibre en paper està deixant lloc al ebook, o a llegir llibres a la pantalla del PC, i com bé dius hi ha una nova relació entre el subjecte i l'objecte, però també entre subjectes, ja que fins ara en el llibre o en un escrit tradicional l'autor era qui marcava el camí a seguir imperant la seva opinió, tenint tot el poder, mentre que ara és el lector qui tria el camí i també té la possibilitat de comentar l'escrit que llegeix fent partícip d'aquest.
http://aeh.blogspot.es/